Epíleg

Casualitats de la vida, haig d'anar a Mèxic al setembre. A vegades passa que prepares una cosa que no havies fet mai ni se t'havia acudit, i quan la tens a punt resulta que algú que coneixes i fa molt temps que no veus et rebota un correu on pots llegir que et recomana a una tercera persona que resulta que és un antic company teu d'escola, però el rebotador de correus no ho sap. I aquest antic company teu d'institut llavors et truca per telèfon al cap de pocs minuts i parlant amb ell escoltes bocabadat com et convida que vagis al Museo Nacional de Antropología a fer el mateix que acabes de preparar per anar a Seül.

Dissabte 16 de maig. De tornada

Qué mala onda, ora sí que perdí bien gacho. Ni me acuerdo de nada. ¿cómo que me fui sin despedir? Creo que yo sí andaba bien cuete, según yo alguien me debió llevar a mi cuarto y pensé que a lo mejor habías sido tú. Luego recuerdo vagamente que andaba bien mareado en el baño y viéndome en el espejo a mí mismo en ese estado me dio risa. Josep Antoni me despertó providencialmente y me llevó en taxi a la estación del camión y así no perdí el vuelo porque ya ni había puesto el despertador. Ya en el avión me toqué la cabeza y me dí cuenta que me había golpeado en algún momento, tenía inflamado e incluso había sangrado. Yo llevaba desde el jueves pendiente de ver a nuestras amigas polonesas porque quedamos en ir a pasear juntos ése día pero olvidamos hacer una cita y ya no nos volvimos a encontrar.. Magda Güera se quedó mi bufanda y yo les dejé unos discos a Magda Pelirroja y a Kasia. Por favor discúlpame con ellas si las ves, y con los maestros que dejé plantados, fueron muy atentos de veras. Me caíste súper bien, me sentí en muy buena compañía.

Postdata

En el vuelo de París a Barcelona me vine con puros mexicanos. Llegué con tiempo justo para embarcar, y en el momento que me acerco al mostrador del embarque en cuestión para preguntar, en ese preciso instante la chica anuncia el embarque desde la fila 20 a la trentaynosequé. Miro y veo que tengo precisamente la 20 y detrás mío se empieza a formar la cola, así que soy el primero. Me instalo en ventanilla, voy al baño, regreso. Saco la compu y al rato va entrando la gente. Una pareja, mexicano y francesa, me piden por favor un cambio de asiento para poder viajar juntos y me paso, después de volver a guardar la lap, recoger mis cosas, sí no hay problema, está perfecto, a la fila 19, pasillo. A mi lado un señor y una joven en la ventanilla. Ya en medio vuelo les pregunto que cómo les hicieron de cuete con el control sanitario de la gripe porcina y toda esa chingadera. Que sí, que un relajo. Yo músico, viniendo de Seúl, residiendo en Barcelona, él un biólogo yendo a un congreso en Barcelona; ella, su hija. Que van a estar dos semanas de paseo con toda la família, que si la música tradicional, que el Barrio Gótico, que Gaudí; que sí las lenguas amerindias, que si la sanidad pública, que si el Barça, que ya tienen boleto para el partido.... ¿Y de qué colonia eres? De la Condesa –Ay, que padre, el mejor lugar, nosotros tambíen vivíamos ahí. Pero luego nos fuimos a vivir a la San Miguel Chapultepec -¿De veras? ¡Y yo también! La calle tenía nombre de un general. –Sí, ahí todas tenían nombres de generales. –General Macías-¿? – Cerca del Metro Juanacatlán, sí, General Macías, 18 - ¿¡¿ ....!?! EN SERIO??? ¡Si ésa es nuestra casa!

Va passar ben bé així. De debó. He viatjat amb veïns extemporanis d'escala. Gairebé no ho podíem creure, pell de gallina. O sigui que si això passa, pot passar qualsevol cosa. Tant sols he canviat alguna dada personal en aquesta narració per raó de mantenir la privacitat.

Divendres 15 de maig. Conferència i més.

He passat la vigília repassant el Power Point i crec que ha quedat força arreglat. Tot és punt i a l'hora prevista comença la conferència, que inclou testimonis sonors, audiovisuals i demostració en viu d'instruments com les castanyoles, la guitarra, el guitarró, l'acordió, la viola, l'harmònica, el corn de bou, les launeddas, el reclam de xeremies, el flabiol i tambor i la gralla. Ara veig quina mà d'instruments es poden transportar sense passar dels 20 kilos!

Algun problema tècnic amb el còdec de vídeo a la computadora local no em permet fer la presentació audiovisual en pantalla de manera tant fluida com jo hagués volgut, però mirem i escoltem els documents igualment i tot queda compensat amb la música en directe. Els coreans són molt amables de tota manera.

Tornem a dinar amb la directora i ens fa un present, molt contenta i agraïda malgrat el nostre desconeixement d'alguns dels protocols socials que condicionen també la vida acadèmica allà a l'Orient Llunyà.

Avui serà el darrer dia d'activitat en aquest país, demà toca viatjar i molt. De tota manera encara després del dinar hi ha una llarga pel·lícula francesa, un tast de vins i formatges, una festa organitzada per professors d'Índia que mereix un escrit apart, que no sé si faré.

Dijous 14

És el dia que queda enmig del dimecres i el divendres.

Dimecres 13 de maig. Festa catalana al campus de Seül

Avui és el gran dia. Tot està quasi a punt, s'han de penjar les fotos als cavallets, parar les taules, fer pa amb tomàquet... els últims detalls.

S'ha convidat als catalans que treballen a les universitats de Seül, a tot el departament de llengües occidentals... no sabem qui vindrà.

Prèviament havia acabat de confegir el programa. Una mica compromès sí que em resultava haver de fer front a una actuació en solitari, enmig d'un campus d'una universitat, a mitja tarda, a una gran metròpoli de l'altre cantó del món.

Els elements que tenia per combinar eren l'ambientació d'un pica-pica, cos de dansa improvisat, empresa de so professional llogada, repertori al cap amb alguna cançó i música de ball, unes quantes eines: veu, viola, harmònica, diatònic, guitarra, la capsa de l'acordió i res més.

Al final tot ha anat força bé i ningú ha pres mal. El personal ha atacat les taules abans d'hora, això sí. Segons per a què no fan cap cerimònia. Hem passat el porró i ha durat estona, que ha continuar amb la demostració de la violharmònica i quatre danses tradicionals, un contrapàs escurçat i un xotis del ball de gitanes, alguna cançó tradicional i alguna altra d'en Lluís Llach...

Hem repetit una de les danses per fer ballar el públic, i després la tertúlia s'ha allargat molt, allà mateix, amb més música en viu, beure, menjar i molt bona companyia. Crec que hem aconseguit fer una excel·lent festa catalana.

Dimarts 12 de maig. Fer truites i sangria.

El menjar coreà el trobem d'allò més bo, molts productes fermentats i prou picantet.

Hem fet un altre assaig, finalment a l'aire lliure, perquè ens hem cansat d'intentar reivindicar sense èxit el gimnàs per a nosaltres sols. Després de vèncer la mica de vergonya les 4 danses han quedat a punt per a l'assaig general de l'endemà.

Per una altre banda avui ens hem posat a preparar la teca i el beure pel festival. Hem demostrat com es fan les truites de patata i d'escalivada, i també hem fet sangria i crema catalana.

Dilluns 11 de maig. Comença la feina.

Avui dinem amb personalitats, entre elles la professora Kim, la directora de Departament. Una persona molt amable i agradable que parla un castellà d'una exquisida correcció. Després hi haurà una conferència i tast de vins.

Nosaltres parlem les estratègies de treball. Preparem una festa catalana, i en Josep ha format tres equips entre alguns dels seus alumnes. Hi haurà cuiners, cambrers i balladors.

Fem el primer dels tres assaigs de les danses. Hem demanat el gimnàs, el qual ens han concedit, però l'activitat normal continua i ningú s'ha de sentir incòmode. Patatuf i tae kwon do cohabitant sense problemes.

Diumenge 10 de maig. Turisme a la capital.

En Josep Antoni em ve a rebre a l'Aeroport. Ens trobem amb molta alegria. Començo a veure el què representa per un professor occidental viure a Seül. L'idioma, les relacions i tractes, tot costa, fins i tot per un políglota i persona sociable com ell.
Però les meves primeres sensacions ens sobten: això no és pas tant diferent de la Ciutat de Mèxic! Les dimensions, els 20 milions d'habitants... per acabar-ho d'amanir, a l'autobús que ens porta de l'aeroport al centre ens estan passant un documental coreà sobre unes danses de carnaval a Mèxic, els CHINELOS!

Arribem al campus universitari, hem agafat també un taxi. Decidim passejar per la ciutat, anar menjant pel carrer, visitar monuments històrics, parcs. L'efecte metròpoli DF encara és present, deu ser el pel jetlag. Fem alguna becaina i presenciem un espectacle de tall tradicional, una mena d'entrada del rei a palau, amb tots els estaments socials, indumentària, música, parlaments. El ritme de tot plegat és allargat o ens ho sembla. És clar que ningú té pressa. Una hostessa intenta que els espectadors drets seguin a terra, però no se'n surt gaire...

Cap al tard anem a una plaça molt moderna on es prepara un macroconcert de pop i rock, com a cloenda d'unes festes de primavera, les festes de l'amistat. Fan proves de so, i a un costat toca després de les proves una camerata de cordes. Potpurri dels Beatles i una primavera de Vivaldi que es veu brutalment interrompuda per la megafonia que estava programada per engegar a les vuit en punt, música de ball que sona com una sirena apocalíptica anunciant un bombardeig de la guerra de Corea. Els músics, que van amb frac i toquen drets, s'ho agafen prou bé. Després d'uns segons de pànic es posen a ballar, i ho fan amb gràcia. Quan algú de l'organització reacciona paren el brogit i poden acabar el concert com si res. Ja vaig veient com funciona Corea. Són pràctics.

Acabem la nit de festa, ballant. He conegut algunes alummnes de la Universitat. Dues d'elles, la Kasia i la Magda, han acceptat la nostra proposta de col·laborar a l'esbart que muntem pel concert de dimecres al campus. Això comença bé!

Dissabte 9 de maig. Vol a Seül via París

Un viatge molt llarg per un dia curt.
Impressiona passar pel damunt del Mar del Nord, l'immensa Rússia, el Urals, Mongòlia i atravessar la Xina, així com si res i per primer cop a la vida. El fantasma de la grip nova ens acompanyava; la meitat dels passatgers anaven emmascarats.
De tota manera, la selecció de pel·lícules que podia triar amb la pantalla individual, més l'agradable conversa amb Akiko, la meva veïna de butaca, una fan de Gaudí i de Granada i estudiant de coreà, van fer que el meu vol fos molt relaxat i em va servir d'introducció excel·lent a Àsia. Amiga japonesa i Bollywood per començar!